EL RECTOR TRABUCAIRE DE CALAFELL QUE VA HAVER DE FUGIR.

Per Joan Santacana

Còmics de l'època amb imatges dels "rectors trabucaires". (Imatges de La Flaca)

Ferran VII, el darrer monarca absolut, va morir el 29 de setembre de 1833; ell era conscient que amb la seva mort tot havia de començar a trontollar a conseqüència de les noves idees liberals que s’estenien arreu d’Europa.

Així, pocs anys després, la monarquia  encarnada en  la vídua del rei, la  reina regent Maria Cristina, acorralada per la guerra carlista, va decidir confiscar  els delmes i primícies de l’església; els fruits procedents del delme s’havien de vendre i lliurar els diners recaptats a una junta. Calafell havia de lliurar   la suma de 4.244 rals en concepte de censos i primícies eclesiàstiques. Era la primera vegada que l’Estat embargava els béns de l’església.

¿Quina va ser la reacció dels rectors del poble a l’inici de les desamortitzacions? El rector de Calafell durant els anys 1815 al 1835 era mossèn Josep Vallcorva, natural de Molins de Rei. Aquest rector era probablement d’ideologia absolutista i ultraconservador, enemic de tota idea liberal i ja fos per influencia seva o per altres motius, a Calafell, durant l’aixecament dels “malcontents” es van enregistrar una vintena de voluntaris reialistes. Els “malcontents” eren contraris a tota reforma liberal i van agafar les armes al llarg de 1827, encara en vida del rei Ferran VII: a Catalunya es calcula que van arribar a ser uns 30.000 i el fet que a Calafell n’hi hagués una vintena és molt significatiu, ja que el poble tenia aleshores uns 800 habitants i, per  tant, si cada “voluntari” reialista era membre d’ una família, tot indica que unes 200 persones del poble recolzaven el moviment ultraconservador, catòlic i absolutista. És difícil pensar que el rector no en formés part.  La gent, especialment els de tarannà liberal, a aquesta mena de rectors els anomenaven “trabucaires”, encara que en aquest cas, mes aviat sembla un pobre rector espantat que no pas bel·licós, com veurem.

Per aquest motiu, en aquests anys s’observa un notable trasbals pel que fa als serveis religiosos;  i és que al 1835 el rector va haver de fugir perquè es va sentir amenaçat de mort;  prèviament havia estat objecte de robatori i és possible que, com que havia estat  amb connivència amb els “malcontents” uns anys abans  i era de tarannà ultraconservador, el 25 de juliol de 1835 es va espantar i deuria fugit. No li mancaven motius, ja que cal recordar que en aquell any de 1835 havien esclatat a tot el país, per primera vegada a la Història,   violents motins anticlericals i precisament Reus va ser un dels centres de la revolta i  justament uns dies abans, el 22 de juliol, havien estat  incendiats els convents i assassinats molts frares; però encara que va fugir, sembla que  va seguir sent rector, però no podia exercir.

La parròquia, de fet, va quedar en mans de vicaris o sense servei religiós. Per cert que entre els vicaris que es van ocupar de la parròquia hi havia un germà seu; encara a l’any 1843 el bisbe de Barcelona va fer una visita pastoral al poble on va ser rebut amb tots els honors per les autoritats locals i el germà del rector fugitiu esmentat; però en l’acta el bisbe diu que tot estava prou desmanegat i ens informa que no hi residia cap capellà a Calafell; tampoc troba en ordre la llibreta de comptes. Tot plegat no era altra cosa que el rerefons de les desamortitzacions, que havien empobrit la parròquia. Per tant, quan a l’any 1858 el bisbe torna a Calafell, diu que l’església està en un estat d’ abandonament, i que la culpa és dels temps calamitosos que es viuen. També la rectoria estava abandonada, amb goteres al teulat, i tot plegat era a causa de tants vicaris interins que havien passat pel poble, sense rector. Així, Calafell arriba als anys seixanta del segle XIX essent una parròquia empobrida, sense gaires ingressos i en mans de vicaris interins. Signes dels temps!